Translate

diumenge, 15 de desembre de 2019

                                   


Autoritarisme i autoritat, de què parlem?


Sovint el ritme de vida, la rapidesa   “l’anar per feina” i els múltiples estímuls que ens donen actualment  ens porten a fer missatges curts, donar moltes ordres,  per no descuidar res,  fet que ens porta a  simplificar el llenguatge i en molts moments a perdre de vista i en molts moments distorsionar  el significat de les paraules  que sentim o que diem.

Està clar que hi ha el parany de “cal controlar-ho tot” i sobre tot ben aviat, cal assolir-ho ja com a senyal d’eficàcia, i llavors incorporem moltes paraules presents en el món empresarial: eficàcia, eficiència, rendiment, esforç, control, gestió, emprenedoria i s’han eliminat altres paraules molt més properes al món de l’educació: creativitat, interès, descoberta, preguntar-se, recordar, trobar motius (motivació) per fer alguna activitat, descobrir que hi ha coneixements  necessaris i altres d’interessants ... sense adonar-nos  que la vida familiar i personal acaba intoxicada d’aquesta mirada quantitativa  “per altra part qüestionable” especialment en els contextos on han de prevaldre les relacions interpersonals i afectes.

N’hi ha un conjunt d’aquestes paraules que utilitzem constant, especialment interessants, que no tenen el tractament apropiat: la paraula jove, que desplaça la de maduresa,  l’experiència, la persona gran, la senyora i el senyor...que, d’alguna manera mostren als infants que hi ha una diferència no sols d’edat sinó de coneixement. 

La paraula amistat que implica complicitats,  actuacions col·legiades entre persones d’una certa edat, si més no que comparteixen uns coneixements,  llocs i responsabilitats equivalents. Llavors com pot ser que pares i mares diguin que “són amics dels fills”?¡¡ quan el rol i relacions no són simètriques ni les responsabilitats ni el coneixement?. 

Per què ens entestem en dir que l’autoritat ha “passat de moda, ha passat a la història?. Sabem de què estem parlant i les repercussions en les relacions i en els aprenentatges? Per què cosa tant d’assumir el rol “orientador, educatiu” que correspon segons lloc (pares , mares, professorat...) i responsabilitat.

Necessàriament aquest rol ens exigeix posicionar-nos amb claredat i parlar sense confusions. En aquest sentit cal clarificar el significat  d’aquests paraules que distorsionen la pràctica  parental: autoritarisme i autoritat, entre sobreprotecció i protecció
Ens adonem que moltes de les actuacions  que es fan podrien considerar-se “ maltracta per defecte”, és a dir que no ofereixen les oportunitats de madurar, perquè  no en donen les oportunitats de creixement necessàries, segons l’edat, viure les conseqüències (no calen càstigs) del què es fa o el què es deixa de fer...? 

Hi ha una llarga llista de paraules que es fan servir malament i val la pena, al menys valorar-ne el significat i mirar d’evitar tantes contradiccions i desorientació de la canalla. 

Amb aquesta fal·lera es  deixa massa de costat el vocabulari propi de la vida domestica i quotidiana: “fer xup, xup” a la cuina perquè el guisat surti bé; en la cura de les plantes, “no cal regar massa les plantes perquè no creixeran més depressa” i a la vegada podem veure la necessitat de saber esperar., en espais per parlar, en els contes, en la participació de la canalla en tot el que és el dia a dia: anar a comprar, escombrar, parar taula i un llarg etc.


Patrons de resposta segons criteris: 
Autoritarisme
Autoritat
Lideratge 
Protecció
Sobreprotecció
Model autoritari.
Manca d’afecte 
*Model educatiu democràtic i equilibrat. 
*Guia el procés educatiu, en base a l’afecte actua amb afecte, comprensió, autoritat serena i amable.
 *Potencia el desenvolupament. 
*Actua amb sensibilitat, serenitat i constància i progressivament possibilita la participació
Model permissiu.
Xantatge afectiu
*Exigeix sense explicacions
* Tracte molt distant
*No admet  matisos ni comentaris.
*No considera si hi ha dificultats .
*En cas de resposta errònia o inapropiada castiga amb duresa.
*No admet les raons, no ofereix segones oportunitats.
*Demana obediència i submissió.
*Abans de proposar una actuació o conducta explica els criteris perquè formen part de l’educació.
*Explica els motius de les demandes *l’objectiu és l’aprenentatge i l’autonomia futura.
*Mostra confiança.
*Les demandes potencien la maduresa.
*Manté estabilitat en les demandes.
*La família és una unitat relacional basada en l’afecte.
*El lideratge correspon a les persones adultes per tenir-ne responsabilitat.
*S’afavoreix la participació fet que no vol dir  inhibició educativa.
*Sap defensar els criteris.
*No hi ha relació d’amistat sinó d’afecte i autoritat afectuosa i amical.
* No utilitza el xantatge
*Mostra afecte i reconeixement.
*Vigila els riscos perquè no siguin excessius.
*Busca potenciar l’afecte i la vinculació.
*Va en consonància amb les demandes que es poden fer.
*Mostra serenitat i dona alguna raó.
*No espera que l’infant ho entengui sinó que ho assumeixi per la confiança que té amb la persona adulta.
*No deixa espai de creixement.
*Resol totes les situacions per afavorir que tot vagi endavant.
*Dona explicacions en excés i acaba, molt sovint, resolent les propostes que ha fet a l’infant.
*Sovint demana dependència i submissió.
*Pot ser un focus de xantatge emocional.
*Ofega el creixement.




Quin lloc donem a les relacions interpersonals perquè finalment es faci tant  difícil acceptar les reaccions infantils i adolescents?. Sabem que precisament  que aquestes  etapes, tant bàsiques, (que són els 5-6 primers anys i l’etapa fantàstica de l’adolescència tant temuda avui en dia) necessiten més que mai la serenitat i les situacions pròpies de la vida quotidiana per anar mostrant el què és el món i com les persones adultes en som un referent.

Està cal que són els dos grans moments en que es  imprescindible assumir la identitat, per tant en algunos moments mostrar el desacord (a la seva manera) per poder allunyar-se (simbòlicament)  dels adults, pares i mares que els cuiden i poder asserenar-se comprenent el què se’ls demana.

“Com puc saber qui soc... si, de fet, estic “enganxada o enganxat al cos matern, especialment”, i no em deixen explorar espais, objectes, (sempre amb riscos moderats), relacions noves, i descobrir que en aquest món hi ha unes maneres de fer, de comportar-se... ?
Per què no poc   aprendre  que estic en un món on hi ha unes normes per a tothom, uns límits que no m’agraden però que vaig aprenent gràcies a les respostes estables, tranquil·les i serenes i constants dels adults que m’envolten”?.

Està clar que això comportarà no ser el centre d’aquest món, i de mica en mica formar part d’aquest aventura col·lectiva que dona identitat, si hi ha  un vocabulari  ric que faciliti entendre les demandes i recuperar el benestar per poder participar tenint  la consideració dels altres:

“ets gran, saps fer, cal recollir, entre tots farem, cal esperar, podem jugar, poder gaudir, buscar el què ens agrada...

i sentir l’afecte incondicional  per veure que som diferents però que hi ha unes pautes que compartim i que ens donen seguretat. Ens llevem, anem a dormir, anem a l’escola, temps per jugar, per llegir...

“Ja ho diu la criatura: No sempre m’agrada quan em diuen els perquès cal deixar el joc, no menjar la piruleta o fer altres coses però....i com que no m’agrada protesto. Per què llavors m’expliquen tantes vegades, tantes coses perquè ho entengui?.... no m’agrada, senzillament i per això protesto i.... veig que no els grada que protesti i abans de que ja ho faci... em diuen que no cal?¡¡¡¡ 
Per què passa això? Per què si m’han dit que NO ara és sí? Per què si m´han explicat el què cal després no m’ho fan fer?”

Sembla que volem convèncer a la canalla del què els proposem. Certament és interessant que estiguin convençuts, per això els donem: UNA RAÓ, perquè sàpiguen que la demanda adulta no és banal, no és arbitrària ni per fer la murga... però, després, no cal “pretendre” que ho assumeixin en el mateix moment ni que ho facin sense protestar, sobre tot en aquestes etapes, sinó que, senzillament, cal que vegin que com a adults ens ho creiem i per això ho proposem, ho demanem i cal que ho facin. 

Si cedim perden tot el valor les consideracions que els hem dit.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada