Translate

dimarts, 16 de juliol de 2019

VIII Congreso Mundial sobre la Violencia en la Escuela (VIII CMVE)  

En esta ocasión se llevará a cabo en Puerto Vallarta, Jalisco, México y será una excelente oportunidad para retroalimentarnos en los avances que nos ayudan a comprender el fenómeno de la violencia en la escuela y en la sociedad en general.
Todos estamos de acuerdo en que la educación es el medio por excelencia para lograr un cambio actitudinal que repercuta en la mejora del clima escolar y este a su vez se verá reflejado en cambios sociales que se generarán a partir de formas de pensar armoniosas de intervención para la construcción de la paz.


La meva participació serà parlant del lideratge del professorat en les relacions entre l'alumnat.

dilluns, 8 de juliol de 2019


L’aprenentatge de la solitud  demana temps.


Sembla que parlar de solitud és parlar d’un problema.  Potser, abans de parlar-ne o pensar-hi, cal buscar l’arrel en els seus significats: “La solitud és un estat d'aïllament en el qual una persona  es troba/ o està sola, sense acompanyament d'una altra persona”. 
Moltes persones experimenten la solitud per primera vegada al quedar-se sols en la primera etapa vital de la seva vida,  en diferents moments i sobre tot al final en el moment en que constaten la pèrdua irreparable de les persones properes per generació.

Per tant la solitud té origen en diferents factors que en determinen l’actitud i manera de viure-la: la pròpia elecció per  buscar privacitat, l'aïllament imposat per un determinat sector o persones de la societat propera,  la  pèrdua o abandonament d'éssers estimats, malaltia, trastorns mentals, neurològics o també altres circumstàncies que fan que es visqui d’una manera o altra.

Ben segur que, hi haurà formes molt diferents de viure la soledat perquè és una experiència subjectiva. Podem veure la clara distinció entre  "sentir soledat" o "l’aïllament  social". Si  una persona pensa que està sola, encara que estigui enmig d'una multitud, enmig d'una festa, certament està sola.  Altres poden sentir-se soles per no parlar amb suficients persones o es pot estar sense ningú al voltant i no tenir el sentiment de solitud ni desitjar la interacció social, al menys, en el context on s’està.  Per això cada persona té el seu propi nivell satisfactori  d'interacció social sense sentiments de soledat o de sobreestimulació.

Des del punt de vista de la filosofia,  a més de recomanar portar una vida tranquil·la i solitària, es veu la soledat com una forma d'aconseguir l'excel·lència. Des de la psicologia i la psiquiatria es recomana aprofitar i gaudir d'estones de soledat perquè ens descobrim i ens adonem de qui som i que volem. La soledat permet  eliminar distraccions i concentrar-nos i/o meditar més fàcilment i assolir nivells de concentració superiors.



diumenge, 7 de juliol de 2019

 
Tecnologia soledat o companyia.
 
Tenir vinculació amb els dispositius tecnològics es pot veure, en un principi,  com un factor de l’aïllament de les relacions interpersonals.
Està clar que connecten amb el món, amb altres llocs, amb informacions que permeten sentir-se del món, tenir coneixements i veure experiències fet que disminueix la sensació de solitud malgrat les relacions no són interpersonals, d’aquí al risc d’allunyar-se amb aquests productes de la tecnologia: jocs  i  xarxes
També és cert que les xarxes socials han entrat de ple, en aquests moments, i han capgirat la idea de solitud perquè, encara que superficial, permeten la  comunicació:  hi ha respostes a   fets concrets, missatges, enviament de fotos  i es pot saber d’altres persones més o menys llunyanes amb les que no hi ha una relació quotidiana. En fi totes aquestes oportunitats permeten que  disminueixi la percepció i sentiment de solitud.
També és cert que les Xarxes afavoreixen tenir informacions de persones properes, rebre documents, esperar respostes a unes demandes i, fins i tot, fer  videoconferències.
Està clar que, amb tot, cal fer, seriosament, una reflexió personal de com volem estar en el món en els diferents moments de la vida, de  manera  virtual o presencial abans d’allunyar-nos de les relacions interpersonals i generar dependència dels dispositius o dels robots:
·      Serà que necessitem de manera relativament regular relacions interpersonals, més enllà de les que establim fent les tasques domèstiques?
·      Serà que necessitem explorar moments de soledat i reflexió per no perdre la noció de qui som i què pensem?
·      Serà que estar entre mig de gent és important ni que sigui per no perdre de vista les veus, comentaris (apropiats o no) actituds, mirades, gestes, que fem quan anem pel món.
·      Serà  que cal no perdre de vista qui som i comprendre que estem, en el món de pas¡¡
·      Serà que la tecnologia ens distreu i impedeix  la concentració, descans mental imprescindible  per poder assimilar, planificar, crear i llegir amb profunditat. 
 

En aquest sentit la tecnologia no ens hauria d’omplir totes els temps perquè  la solitud també és necessària per afavorir moments íntims tant  necessaris per a l'equilibri personal. Tenim moltes preguntes per a buscar respostes i, en tot cas, és important, explorar qui som, on som, què pensem, què recordem, i cap on anem... perquè el temps no es perd, es viu però no té marxa enrere. Cal aprofitar moments de reflexió i solitud mentre sona la música,  passa el paisatge que veiem des de la finestra del tren.

diumenge, 19 de maig de 2019

Participació infantil i responsabilitat adulta

Participació infantil: responsabilitat i coneixement adult


La tecnologia que ens permet accedir al món de la informació ha de ser i és una oportunitat no sols per resoldre molts dubtes sinó, també, per accedir al coneixement.
En aquest sentit hi ha una sèrie de factors que, potser,  caldria tenir més presents a fi de no caure en la desinformació o decisions prou inapropiades. 

No pretenc  fer referència a les “Fake News” sinó a algunes mitges veritats per les repercussions que es van veient, en aquests moments, i que tenen molta influència en el camp social i especialment en el món de l’educació. 

·     Com que estem en el món dels eslògans es parla de noves propostes, “d’innovació”. Propostes adequades “al segle XXI”. Sempre s’han fet propostes adequades al moment en que es viu  però l’efecte “segle XXI” té molta potència.

Curiosament es parla de metodologies com si fossin noves i que  John Dewey ja va proposar a final del XIX i principi del XX; de pedagogies que moltes persones dedicades al món de l’educació: Freinet, Decroly, Montesori...ja van proposar a principi del segle XX. Experiències que es feien a les escoles de la república, L’escola del Mar  i que van inspirar els moviments de renovació pedagògica dels anys 60-70 del segle XX. 

I... està molt bé recuperar-les perquè es van anar perdent amb aquesta idea neoliberal  alimentada pels informes Pisa, que sols valoren el resultat immediats, palpables i no tenen present ni valoren el context. 

Però perquè no comencem a recuperar la memòria fent revisió i explicant clarament d’on venim, on som i els canvis necessaris i apropiats considerant els recursos i circumstancies del context actual? 

·     No serà que hi ha, també,  una certa desorientació de com interpretem els drets de la infància.  Veiem com s’utilitza el món infantil per al consum: la cosificació, la sexualitzacio, especialment de les nenes, la perpetuació de rols diferenciats a través dels colors, imatges, joguines, ofertes de roba, calçat i un llarg etc... i sembla que ja n’hi ha prou amb comentaris i algunes aportacions professionals.

La utilització infantil pel consum i l’economia no preserva la idea que la infància té sentit fins als 11-12 anys en que les criatures entren a la pubertat i adolescència i que els és imprescindible haver viscut en un món protegit, no sobreprotegit, que hagi permès experiències apropiades a l’edat per poder madurar física i psicològicament. 

Perquè això sigui possible calen persones adultes amb criteris en el context familiar (més plural i divers per formació i experiència) i sobre tot en el context educatiu professional: professorat, pediatria, esplais, esports, cultura... que prenguin mesures legals, i es faci més èmfasi per protegir els drets dels infants. 

·      El principal dret que tenen els infants és tenir persones adultes que, amb criteri, tendresa i afecte, facin possible viure la infantesa i, progressivament, els vagin introduint en el món adult. 

Escoltar les seves idees i propostes, per descomptat, i això no és cap novetat, incorporar les seves idees si són viables, sense cap dubte, però... fer-les hi creure que es farà el què diuen, que poden prendre decisions sobre què menjar, què aprendre què fer... té grans repercussions a curt, mig i llarg termini, tant a  nivell simbòlic perquè els donem una imatge del món adult, del rol educador de les persones adultes que “han d’executar” les seves demandes en lloc d’explicar les seves necessitats i prendre decisions. com d’aprenentatges adquirits o no adquirits en el moment oportú.

No oblidem que el temps passa ràpidament i voldrem persones equilibrades, madures i  competents que hagin après el què cal per gestionar la seva vida i l dels altres.

No fem un salt al Buit.

Demanem a la canalla que participin en decisions que afecten el municipi, que impliquen el rol  de l’escola i el seu propi procés de desenvolupament.  Atenció¡¡ la canalla no té ni la informació necessària ni, sobre tot, la responsabilitat per decidir, especialment en temes que tenen repercussió a curt, mig i llarg termini, i assumir les conseqüències si les decisions són inapropiades. 

No poden decidir sobre l’alimentació (matisos sí però..) no poden decidir sobre els aprenentatges (no saben què necessitaran en un futur pròxim i llunyà) no poden decidir sobre l’ús de la tecnologia, sobre el descans, sobre tants i tants temes que corresponen a l’acció educativa que tenen dret a rebre.

Per què no els deixem decidir com passar la tarda? Per què no afavorim la participació de com organitzar  el pati on  hi tingui lloc tothom i no sigui un temps competitiu?  Per què portem persones “especialitzades en el lleure” quan anem de colònies o d’excursió i no participen en com distribuïts els temps i participen en l’organització, guiada, de les activitats per fer?  Per què portem persones professionals de l’arquitectura per planificar els espais del pati en lloc de fer participar a les criatures del centre? Per què no anem a comprar perquè participin en la selecció dels productes de neteja de casa i dels aliments?  Perquè no participen en posar la rentadora i la assecadora? 

No veiem que serà més eficaç el seu aprenentatge i desenvolupament si els donem espais de participació que els apropin a la realitat quotidiana i propera on viuen?. Aquest aprenentatge té un gran valor sobre tot perquè afavoreix l’adquisició d’habilitats i responsabilitats, crea un espai de confiança i permet tenir experiències, frustracions, alegries i anar prenent protagonisme de la pròpia vida.


Possiblement els estem creant una distorsió del rol adult i el seu lloc i els porta moltes contradiccions. Potser això ens permet alliberar-nos de les nostres responsabilitats? No acceptem  que protestin perquè no els agrada la nostra proposta i els fem participar per evitar-la? És que ens han de donar les gràcies de les situacions menys “agradables o frustrants” que els proporcionem quan els diem que cal tancar el llum, prou mòbil o que no es pot comprar el que’ desitgen?.

Algunes idees per afegir.

divendres, 17 de maig de 2019

Orquestes, teatre, pràctiques professionals i exàmens


Orquestres, teatre,  pràctica professional i exàmens

Ara que s’arriba a final de curs retorna el tema dels exàmens. Pobra canalla quin estres¡¡
“No pot ser que hi hagi exàmens perquè no dormen, tenen por al resultat i finalment no serveixen per a res”¡¡ és una frase força popular.

Segur que calen canvis, que els tipus d’examen que sols pretenen controlar, recordant uns continguts que fàcilment s’obliden, no tenen sentit però... potser es fan anàlisis massa superficials i ens acabem d’atabalar i contradir i, amb aquests debats, anem creant confusió i més atabalament.

Quan anem a un concert ens preguntem si cada una de les persones de l’orquestra s’està examinant?  Està clar que han de saber la seva partitura (i ja és un examen) però, a més, si toquen en una orquestra, han de saber coordinar-se i tothom ha de seguir el mateix ritme, no poden actuar individualment. Entrenament, estudi i examen del grup... ben segur. Podem veure situacions semblants, també, en el món del teatre, les cançons i un llarg etc. 

Altres situacions més freqüents. Quan anem a la consulta mèdica posem en situació d’examen a les persones professionals perquè volem que puguin contestar, sense equivocar-se, les preguntes que els fem i sàpiguen la medicació que necessitem i no s’equivoquin. Si es tracta d’una intervenció quirúrgica encara més i no volem que suspenguin perquè ens hi va la salut¡¡  lògicament el resultat d’aquests  exàmens té molta repercussió. Podem afegir-hi totes les professions que, lògicament, exigi, que es realitzin de forma competent.

Llavors el tema no està tant en els exàmens com a situació que mostra què s’ha après i què encara no s i, per tant, cal continuar. Ben segur que, cal fer una anàlisi més a fons sobre l’ús que es fan dels resultats dels exàmens i la periodicitat amb què es fan. I si fossin setmanals?

Si fossin més habituals, com a procés de l’aprentatge i  no sols com a resultat final tindrien més sentit i acabarien sent una pràctica quasi individual de constatar, no copiar, us resultats que es volen assolir.

 No es tracta de suspendre sinó d’aprendre¡¡ i no sols del què agrada sinó del què és necessari. Per això cal crear necessitats i motius fet que farà necessari i “motivador” l’aprentatge i no sols saber resoldre, en un moment puntual, la prova que es posin.




divendres, 10 de maig de 2019

Narcisisme, emocions i Likes

L’exaltació de les emocions amb l’efecte Likes,


Qui va dir que érem analfabets emocionals? Per què no preguntem a les nostre àvies i avis si sentien emocions en molts moments de la seva vida: naixements, morts, o en el dia a dia.

Per què no mirem com ens hem emocionat des de fa anys davant la posta de sol? Quan hem anat  d’excursió o en tants moments,petits moments de la vida quotidiana? Per què n’hem de fer un tema curricular i no vital, senzill, contextualitzat en les relacions interpersonals de cada moment?

Però quan hi ha un tema que entra amb força a través dels mitjans de comunicació té un gran impacte i el posem davant de tot:  cal mostrar com el vivim i donar-li una importància que  ompli els debats. Està clar estem en el món de la informació i cal “estar al dia” i poder parlar de tot, prendre decisions i actuar ràpidament per mostrar que “estem al dia”.

No és, doncs, d’estranyar que aprofitat la tecnologia, que ens acompanya en tot moment, cliquem a les emoticones, parlem de la importància, amb una gran exaltació, de fer moltes accions , al voltant de les “emocions”,  sense prou reflexió  per mostrar que estem al dia. i sovint descontextualitzades i, a ser possible, amb situacions extraordinàries.

Una de les maneres de poder mostrar  com vivim aquesta exaltació emocional en l’ofereix   les xarxes. Les fotos que fem o que rebem permeten i estimulen poder mostrar les emocions que sentim i procurem que provoquin respostes emocionals de qui s’ho mira. Per això es demanen que ho mostrin amb imatges gràfiques: pluja de cors, emoticones i, evidentment Likes¡

 Per tant es va infiltrant en el nostre discurs i sobre tot en el nostre imaginari una manera d’interpretar com es mobilitzem les persones que veuen les nostres fotos i explicacions i oferim a les criatures i, especialment, adolescents una forma de relacionar-se virtualment distorsionant el sentit de les paraules (amistats, influencers)  i provocant reaccions que estimulen l’autosatisfacció.

Com aconseguir el màxim d’emoticones  de les persones que ens “segueixen”?: Fer-se selfies és més important que mirar el què passa al nostre voltant. Mostrar on som i què fem, si és espectacular, aconseguirà una major reacció, potser d’admiració o d’enveja” però es manifestarà a través de les emoticones i dels Likes¡¡¡i se’ns dubte alimentarà el meu EGO i em farà sentir molt bé emocionalment parlat¡¡¡i ja comença la competició pel nombre de Likes¡¡

Però en adonem de com afecten el Likes a les nostres accions i com anem socialitzant a les criatures en el marc dels Likes.

Gravem proeses que moltes vegades fem pel sol fet de tenir aquest supervaloració. La canalla fa, lògicament,  el mateix:  piruetes  perquè les gravem i “pengem” i les puguin veure  altres criatures. A veure qui la fa la tombarella més excepcional¡¡ i després pregunten: Quants Likes he tingut?

I així anem alimentat el petit Narcís que tenen  a dintre fins adonar-li unes dimensions extraordinàries perquè s’alimenta amb una gran varietat d’emoticones i  l’Ego creix perquè  hi ha admiració externa que es valora més que la interna i la propera. 

Està clar que les emocions que podem sentir si no les compartim no tenen valor ni intensitat.  No ens satisfan sinó hi ha aquesta reacció externa i aquesta mirada va modulant el nostre comportament¡¡

 Aquesta setmana, es va incendiar un avió on hi van haver  41 víctimes i una persona ho va gravar i ho va penjar a les xarxes¡¡¡ La intenció era provocar la resposta de tenir molts Likes per la “proesa”. Sols hi va haver alguns comentaris valorant negativament aquest fet d’estar pendent de les imatges en lloc d’ajudar o acompanyar a les persones del voltant.¡¡¡ quin comentari o explicació, que en cap cas podrà ser justificació, es pot fer davant d’això? 

I en aquest context les criatures  fan l’aprenentatge. Què fer per tenir admiració, per tenir popularitat... que es pot quantificar amb el nombre de Likes que arriben¡¡

No ens ha d’estranyar, doncs, que es faci fotos amb actituds inapropiades per aconseguir més Likes. Això sens  dubte ens passa i  passarà factura no sols per les fotos sinó per les actituds i distorsió de com estar en el món amb la tecnologia.




dilluns, 6 de maig de 2019

La distorsió del significat del NO

La distorsió del NO

És curiós com el món adult s’ha atabalat en el procés de comunicació i, per tant, educatiu.

Les paraules tenen significats que compartim i la distorsió en la interpretació del seu significat sol pot portar  confusions i mal aprenentatge. 

Les primeres paraules que aprenen les criatures és el SÍ i el NO: Curtes, unívoques i, al menys, haurien de tenir un significat Molt concret i compartit.

Ja abans de parlar amb els gestes, les mirades, el to de veu la canalla va aprenent l’acord o descord que es dona a les seves demandes o comportaments: ara No, això SÍ, molt bé, això NO es pot fer... i d’aquesta es van socialitzant i comprenent les regles del joc i, sobre tot, respostes adultes. 

A mesura que van creixent ja argumentarem els motius del SÍ i els NO per tal que  hi hagi un aprenentatge dels motius socials i una actuació autònoma allà on estiguin i no calgui la supervisió, l’acompanyament, especialment pel que fa al NO per tal que, amb claredat, comprenguin  les repercussions personals i per a les persones del voltant.

Quina és, doncs, la situació que cal repensar ràpidament: quan diem NO.

Una primera consideració és que lògicament hi ha la protesta perquè implica una frustració en no rebre el que es demana. Lògic¡¡ i això ja ho sabem per experiència. Per què llavors es relativitza i es donen respostes del tipus:  

·     Insisteixen tant que acabo dient que SÍ¡¡ 
·     Em sap greu que facin tantes protestes i ja no dic que NO; 
·     No ho entenen, encara,  i acabo cedint¡¡ 
·     Ens veiem poc i no m’agrada que es creïn tensions i acabo dient que SÍ encara que la situació no és clara.
·     Ja tindrà temps per entendre el perquè del NO. Ara dic que SÍ.

Quin és l’aprenentatge, llavors?
Que cal insistir per aconseguir el SÍ, és a dir el què es vol

La idea que perdura, més o menys conscient,  és que cal insistir, que el NO té moltes excepcions i que, de fet, es tracta sols de temps i paciència. Si es va insistint ja arribarà el SÍ
·     Per què cal, ara,  dir, que en situacions d’assetjament sexual el  NO ÉS NO¡¡
·     Per què hi ha la creença que el primer NO és quasi una invitació al SÍ posterior 
·     Per què cal insistir en que els desitjos propis no tenen més importànciaque els de l’altra persona?
·     Per què no hi ha una resposta d’autocontrol, de maduresa, d’assumir la frustració?
·     Per què  cal insistir  en que hi ha raons per actuar de manera, respectuosa?

Per què no ho fem clar des de les primeres edats i posem les bases per a una educació sense violència ni abús de poder¡¡